Otel·lo i Molt soroll: històries shakespearianes (2004)
Autoria Mary i Charles Lamb | Traducció Anna Güell | Direcció Anna Lizaran i Ferran Madico | Intèrprets Mercè Anglès i Anna Güell | Disseny de llums David Lloris | Disseny d’espai i vestuari Montse Garre | Fotografia David Ruano | Disseny gràfic Santi SSB | Ajudant de producció Cristina Raventós
Partint de les obres de W. Shakespeare escrites en prosa pels germans Lamb i incorporant els millors passatges de l’obra original, dues actrius en un espai buit, ens expliquen la tragèdia d’Otel·lo, el noble militar moro que es deixa enganyar pel pervers Iago i la comèdia Molt soroll per no res, on es posa en qüestió els vells prejudicis; l’honor, la humilitat i la virtut i ens dóna a conèixer l’esperit modern de la dona en la seva situació social. Dos estils dramàtics i dos ritmes diferents.
Jocs de paciència (2005)
Autoria Abla Farhoud | Traducció Elisabet Ràfols | Direcció Pep Pla | Dramatúrgia Magda Puyo i Pep Pla | Intèrprets Mercè Anglès, Anna Güell i Mar Ulldemolins | Músics Mohamed Soulimane i Yannis Papaioannou | Escenografia Pep Duran | Vestuari Nina Pavlowsky | Il·luminació Tomàs Pladevall | Ajudant de direcció Lavinia Hervás
Una mare en dol permanent per la mort de la seva filla a la guerra li demana a la seva cosina escriptora que escrigui sobre la noia. O, si més no, que digui el seu nom en veu alta. Que la faci reviure a través dels fonemes, que no la condemni a la desaparició brutal que significa deixar de pronunciar el seu nom. Sembla que demana poc, oi? I, malgrat això, com li costa a la cosina accedir a aquesta petició que sap que pot significar tornar a abrir pas a allò que porta molt de temps intentant deixar fora. Aquest és, sens dubte, un dels moments més colpidors d’un text que ofereix una bona mostra de teatre testimonial sense estridències ni demagògies. Sense respostes també, i amb un notable pòsit de pessimisme entorn de la perspectiva que les nostres accions puguin produir canvis reals al nostre entorn. Un text servit a través d’un muntatge que, com li correspon, es caracteritza també per l’austeritat i el rigor.
L’obra convida a l’espectador a reflexionar sobre la pèrdua, l’exili, la necessitat de preservar la llengua i la cultura pròpies i la impotència dels que pateixen la guerra en territori propi i d’aquells que ho viuen des de fora.
El Mercader (2006)
Autoria William Shakespeare | Traducció i dramatúrgia Mercè Anglès i Anna Güell | Direcció Pep Pla | Intèrprets Mercè Anglès, Anna Güell, Mercè Martínez i Àngels Sánchez | Disseny d’espai Eugenio Schwarcer | Vestuari Maria Araujo | Il·luminació Josep Mª Cadafalch | Música Bàrbara Granados | Producció de Q-ars Teatre i Festival Grec 2006
Una comèdia cruel on ningú no és innocent, on tot es pot comprar i tot es pot vendre. Comprar diners per poder comprar amor, deixant com a penyora el propi cos, a qui vol comprar una venjança d’estranger, seguint les lleis del país, que també estan en venda. L’autor va posant càrregues explosives a cada un dels pilars que suporten els fonaments de la societat actual: les lleis i la justícia, els negocis, la banca, la identitat nacional i l’estrangeria, la fe o l’escut contra el qui és diferent i molesta.
Considerada una de les altes comèdies de Shakespeare, escrita el 1596, és una obra complexa on els elements tràgics s’entrellacen als que són propis de la comèdia a causa d’un final feliç però, sobretot, per la discreta intensitat amb què els maneja.
Anem a fer una musa (2007)
Autoria Q-ars Teatre i Rafel Duran | Direcció Rafel Duran | Intèrprets Mercè Anglès i Anna Güell | Ajudant de direcció Natàlia Borrell | Música Bàrbara Granados | Escenografia Rafa Lladó | Vestuari Montse Amenós | Il·luminació David Bofarull | Producció Q-ars Teatre
Un viatge des del segle XII al XVII
de la mà de la poesia catalana.
Anem a fer una musa és el primer tram d’un viatge, un recorregut al llarg d’alguns segles de la història i la literatura catalana, dels primers poemes de l’edat mitjana fins al desconcert barroc. Eva i Maria, dues amigues, imatges femenines antagòniques al llarg de la història del gènere, són les nostres guies en el viatge. Les dues actrius ens traslladen als diferents paratges històrics, des de l’Occitània dels trobadors que cantaven amor cortès fins a l’espiritual Mallorca gòtica, i a una València que al s. XV va beure de l’humanisme florentí més que qualsevol altre racó del nostre país. La sorpresa final del viatge és el cabaret barroc d’Eva i Maria i el descobriment d’una poesia autòctona impregnada de l’esperit decadent de l’època, influenciada pels poetes castellans però que conserva el toc propi de la tradició catalana.
Leonce + Lena (2007)
Autoria Georg Büchner | Direcció Pep Pla | Traducció Carme Serrallonga i Feliu Formosa Intèrprets Mercè Anglès, Rosa Cadafalch, Anna Güell, Míriam Iscla, Isabel Rocatti i Àngels Sánchez |Ajudant de direcció i Moviment Joan M. Segura | Assistent de direcció Natàlia Borrell |Escenografia Eugenio Szwarcer | Vestuari Antonio Belart | Confecció de vestuari Tallers Goretti | Il·luminació David Bofarull | So, cant i composició musical Bárbara Granados | Disseny gràfic i Vídeo Jordi Llorens (Gataro) | Fotografia Marc Bartomeus | Producció executiva Savina Figueras | Producció de Q-ars Teatre i Sala Muntaner
El príncep Leonce està promès amb la princesa Lena. El seu és un compromís de conveniència política. Leonce fuig per no assumir les responsabilitats del càrrec de sobirà, la princesa Lena marxa per evitar un matrimoni imposat. Sota l’aparença d’una comèdia intranscendent batega una profunda reflexió sobre la condició humana i la impossibilitat de l’autèntica comunicació entre les persones. Amb aquesta obra, Büchner posa en evidència la ridícula i estúpida intimitat de l’ànima humana.
Sota l’aparença d’un conte intranscendent, a Leonce i Lena s’hi amaga un viatge iniciàtic d’algú que no vol ser com els altres sinó que vol trobar la seva profunda i veritable raó de ser. És una crítica desencisada al poder, als estaments, a les jerarquies i a les arrels de la nostra societat, una societat fonamentada en la injustícia i la mentida, tan vigent en l’època de Büchner com a l’actualitat. El seu és un crit desesperat contra tot això, però amb ironia, amb malenconia i perquè no, amb una infinita tendresa vers l’ésser humà.