Autoria Abla Farhoud | Traducció Elisabet Ràfols | Direcció Pep Pla | Dramatúrgia Magda Puyo i Pep Pla | Intèrprets Mercè Anglès, Anna Güell i Mar Ulldemolins | Músics Mohamed Soulimane i Yannis Papaioannou | Escenografia Pep Duran | Vestuari Nina Pavlowsky | Il·luminació Tomàs Pladevall | Ajudant de direcció Lavinia Hervás
Una mare en dol permanent per la mort de la seva filla a la guerra li demana a la seva cosina escriptora que escrigui sobre la noia. O, si més no, que digui el seu nom en veu alta. Que la faci reviure a través dels fonemes, que no la condemni a la desaparició brutal que significa deixar de pronunciar el seu nom. Sembla que demana poc, oi? I, malgrat això, com li costa a la cosina accedir a aquesta petició que sap que pot significar tornar a abrir pas a allò que porta molt de temps intentant deixar fora. Aquest és, sens dubte, un dels moments més colpidors d’un text que ofereix una bona mostra de teatre testimonial sense estridències ni demagògies. Sense respostes també, i amb un notable pòsit de pessimisme entorn de la perspectiva que les nostres accions puguin produir canvis reals al nostre entorn. Un text servit a través d’un muntatge que, com li correspon, es caracteritza també per l’austeritat i el rigor.
L’obra convida a l’espectador a reflexionar sobre la pèrdua, l’exili, la necessitat de preservar la llengua i la cultura pròpies i la impotència dels que pateixen la guerra en territori propi i d’aquells que ho viuen des de fora.
